La defensa del riu Ter el 1976 no va ser només una protesta ambiental; va ser un despertar col·lectiu que va marcar un abans i un després en la conscienciació ciutadana sobre el patrimoni natural. Torroella de Montgrí, al cor del Baix Empordà, recorda avui aquelles jornades històriques com un pilar fonamental de la seva identitat recent.
Protagonistes d'un canvi
En el marc d'aquest moviment, figures com Joan Radresa Alfons, Joan Radresa Casanovas i el doctor Reñé van esdevenir referents d'una resistència organitzada i decidida. La seva implicació no va ser aïllada, sinó que formava part d'un teixit social que va entendre, abans que molts altres, que el riu no era un recurs inesgotable, sinó un ésser viu que calia protegir. El seu lideratge i capacitat d'impuls van ser claus per articular un clam que va transcendir l'àmbit local per convertir-se en un exemple per a tot el país.
Un dels impulsors de la mobilització, Joan Surroca, recorda que aquell juliol va ser la vegada que van baixar més peixos morts pel Ter, tot i que ja havia passat altres vegades i també va passar després. «Aquella ocasió va ser tan horrorosa que a Torroella i a tots els pobles del Ter va començar a córrer la veu que s’havia de fer alguna cosa». El que no s’esperaven és que la convocatòria de mobilització tingués tant de ressò. La crida va arribar a Barcelona i a tot Catalunya, i va anar-hi gent d’arreu.
Document Audiovisual: Salvem el Ter
Imatges en moviment i testimoni de la mobilització històrica
La força de la mobilització popular
La mobilització popular de 1976 va demostrar que el poder de la ciutadania organitzada pot forçar canvis estructurals. En un context polític encara molt rígid, la població va sortir al carrer per reivindicar el dret a un riu viu. Aquest esforç col·lectiu va posar les bases del moviment ecologista a la regió i va elevar la preservació del riu Ter a una categoria de prioritat absoluta per a la comunitat.
Surroca recorda que l’any 1976 era un moment políticament complicat: «No feia ni un any de la mort de Franco i hi havia una gran incògnita sobre què passaria. En aquesta època de transició, molta gent tenia ganes de sortir a manifestar-se, sigui per qüestions ecològiques però també com a protesta per la manca de llibertat». Assegura que va ser una manifestació que va sortir bé perquè «van fer pinya», i s’hi va anar sumant persones d’ideologies molt diferents que estaven indignades per la mort dels peixos i la contaminació del riu.L'exposició organitzada pel Museu de la Mediterrània serveix com a mirall per comprendre que, si bé el riu s'enfronta avui a nous reptes derivats de l'actual crisi climàtica, l'esperit de lluita de 1976 segueix vigent. El llegat d'aquells anys no és només documental, és la certesa que el territori es defensa amb la veu i el compromís de la seva gent.