Fàbrica de Glaç 1929
A principis de segle, molts dels molins que hi havia a l’Empordà es van reconvertir en fàbriques d’electricitat. Un dels exemples més propers va ser el **Molí de Gualta**, que a més de ser un molí fariner, subministrava l’enllumenat a Gualta, la Bisbal i Torroella des del 1918.
I és que l’arribada de l’electricitat va suposar una veritable revolució industrial, ja que per fi les poblacions disposaven d’un sistema d’enllumenat públic que es va anar perfeccionant amb el temps. Paral·lelament, van sorgir altres avenços igualment importants entorn a la gestió de l’aigua, que van comportar comoditats mai abans plantejades. Primer per a les classes benestants, després per a les classes més humils. Per una banda, el que anomenaren l’**aigua viva**, i per altra, el **glaç**.
És veritat que des de feia temps, sobretot a partir de certa altitud, els pobles tenien geleres. Els de menys altitud, com Torroella, van haver d’aprofitar la climatologia adversa per treure’n profit. No n’he trobat cap referència bibliogràfica al respecte, per la qual cosa aprofito l’existent d’altres indrets per donar una primera idea del que podia passar en aquella època i a la vila:
“La construcció dels pous de gel va ser iniciativa tant dels pagesos propietaris dels terrenys on s’ubicaven els pous com dels diferents agents que intervenien en el comerç del preuat producte. Entre els propietaris dels pous de gel podien haver-hi els ajuntaments o altres institucions religioses”.
“... els destinataris del gel no sempre eren fixos, o en cas de haver-hi gel o neu sobrant, aquesta es podia vendre a altres destinataris, sempre en quantitats estipulades i molt minses, tal i com esmenta Grau (1989:35) «...En cas de sobrar-ne podia vendre’s a forasters fins a mitja rova...»; Recordem que un «pa de gel» o mitja càrrega pesava 6 roves o 64,2 quilograms”.
“El desús dels pous de gel té dos orígens, però certament un d’ells va ser determinant. El primer són els canvis meteorològics, una pujada gradual de les temperatures que va posar fi al que s’ha anomenat «petita edat de gel» i que cap a finals del segle XIX i inici del segle XX es va fer més evident. Com és lògic, aquest fet va anar dificultant la producció del gel. El segon i decisiu, va ser la invenció de la màquina de gel. De fet, ja cap a mitjans del segle XVIII es documenten les primeres experimentacions en la formació artificial del gel, però no és fins a la segona meitat del segle XIX que sorgeixen les primeres màquines de producció industrial de gel artificial (Perarnau, 1997)” (Adam Picón).
Sabem, per diferents publicacions existents, que **Víctor Radresa Rigau** es dedicava a la venda de glaç. No sé si tant com a “fabricar” glaç, ja que no ens consta que tingués cap pou. Segurament va aprofitar la climatologia o l’impacte social per a comercialitzar una mercaderia que li donava un sou fora de l’època purament agrària.
| |
L’avi
**Joaquim Radresa Fonts**, de jove, amb carro i cavall transportant
barres de gel, segons comentaris de **Maria Fonts Sabrià**.
I un
anunci publicat al Llibre de la Festa Major de Torroella, el 1929.
Maria Fonts també em va comentar moltes vegades que ella va
ser
una de les primeres que va tenir “aigua viva” a
casa. |
El negoci del gel era molt estacional i amb unes pèrdues rellevants, ja que necessitava primer ser transportat, després ser emmagatzemat en temperatures baixes i, finalment, envoltat de palla perquè no se soldés en un sol bloc.
Ens consta que la família Rigau tenia una vida política molt activa a diferents nivells, i en trobem proves:
 Víctor Radresa Rigau amb la seva dona Maria Pascual Miró i fills (Paquita, Salvi i Joaquim).
|
 |
 |
|
| Any notícia: 1972 |
